Quan la Terra protesta, és hora d’actuar.
Encara som a temps. Però no indefinidament. Cal actuar amb determinació, amb intel·ligència i amb amor. Perquè si no ho fem, la natura —pacient, però poderosa— seguirà el seu curs. I potser un dia, trencada la closca de la Terra com si fos una nou, només quedaran bocins d’allò que vam tenir.
Una revelació oblidada: quan la natura et dona la resposta
Als anys seixanta del segle passat, en plena joventut i amb la mirada desperta cap al món, un fet aparentment inofensiu em va cridar poderosament l’atenció. Era d’aquells moments que passen desapercebuts als ulls dels altres, però que s’inscriuen profundament en la memòria d’un mateix. Aleshores, no vaig saber veure’n la importància. Va quedar guardat, amagat entre milers de records sense cap valor aparent. Però, com passa sovint amb els fets essencials de la vida, el temps el va fer emergir de nou. Amb més claredat. Amb més significat.
Amb els anys, vaig entendre que aquella observació podia ser una clau, una resposta amagada enmig del soroll de la vida moderna. Un gest de la sàvia naturalesa, un missatge senzill, però revelador. Tant, que em vaig decidir a patentar-lo i difondre’l, convençut que podia tenir un paper en la lluita contra el canvi climàtic i la sequera que ens colpegen amb una virulència creixent.
Vivim una època en què la Terra crida. Ho fa amb veus que no podem ignorar: incendis devastadors, inundacions descontrolades, sequeres prolongades, terratrèmols cada vegada més freqüents. No és una casualitat. No és una concatenació de desastres sense sentit. És una protesta. És una erupció de dolor del planeta que ens allotja i que, massa sovint, maltractem com si fos etern, com si pogués resistir-ho tot.
El planeta està malalt. Ho sabem. Ho veiem cada dia. Però, malgrat els senyals evidents, actuem com si res. Continuem com si tinguéssim tot el temps del món. I no és així.
El canvi climàtic no és un futur hipotètic. És una realitat present. I davant d’aquesta realitat, cal recuperar la connexió amb allò essencial, amb els coneixements ancestrals, amb la mirada atenta cap a la natura. Perquè ella, silenciosa i persistent, fa segles que ens mostra el camí. Però cal escoltar-la. Cal mirar-la amb ulls nous. I cal actuar.
Aquell fet que vaig presenciar fa més de mig segle no era només una curiositat. Era una metàfora viva. Un exemple d’equilibri, de sostenibilitat, de saviesa natural. Un recordatori que la Terra, quan no se la força, sap mantenir el seu ordre, sap autoregular-se i alimentar la vida sense destruir-la. Però quan trenquem aquest equilibri, la resposta és immediata. I contundent.
La meva esperança és que encara siguem a temps. Que no haguem travessat el punt de no retorn. Que encara puguem aturar la màquina abans no ens esclafi a tots. Però aquesta esperança no pot ser passiva. Ha de ser combativa, creativa, buscar solucions, noves i antigues, científiques i naturals, col·lectives i personals. Ha de partir de l’observació i anar més enllà de la queixa.
Per això, aquell record dels anys seixanta, aquell detall aparentment insignificant, avui esdevé central. No com una anècdota del passat, sinó com una llavor per al futur. Si la fem créixer, si l’escoltem de veritat, potser trobarem en ell una via per curar el nostre planeta. Una petita peça dins d’un engranatge molt més gran que necessita accions de totes bandes: institucionals, socials, científiques, espirituals.
Potser mai sabrem amb certesa si podem revertir completament el mal que hem fet. Però el que sí que sabem és que podem fer molt més del que fem. Podem repensar el nostre model de vida. Podem consumir d’una altra manera. Podem produir amb respecte. Podem educar per estimar la Terra, no només per explotar-la. Podem, com a éssers humans, reconnectar-nos amb el nostre paper dins la natura, no per damunt d’ella.
Avui, que les notícies ens parlen d’oceans que pugen, de boscos que desapareixen, de temperatures extremes que esdevenen la nova norma, cal recuperar aquell sentit de meravella que vaig experimentar de petit. Perquè només qui s’admira, protegeix. I només qui escolta, aprèn.
Encara som a temps. Però no indefinidament. Cal actuar amb determinació, amb intel·ligència i amb amor. Perquè si no ho fem, la natura —pacient, però poderosa— seguirà el seu curs. I potser un dia, trencada la closca de la Terra com si fos una nou, només quedaran bocins d’allò que vam tenir i no vam saber cuidar.
Pere Castells Teulats
Imatge; GPCopilot