Lluita contra la Desertificació en Zones Tropicals

Desertificació en zones tropicals: un repte global amb solucions locals

La desertificació, tradicionalment associada amb regions àrides com el Sàhara, està emergint com una amenaça en zones tropicals que fins fa poc es consideraven exuberants, humides i plenes de vida. Aquest fenomen representa molt més que la simple pèrdua de vegetació: és la degradació irreversible del sòl, la desaparició de la biodiversitat, i un risc directe per a la sostenibilitat de les comunitats locals.

Què és la desertificació?

La desertificació és el procés mitjançant el qual terres productives es transformen en zones àrides i estèrils. Pot ser provocada per factors naturals, però en molts casos, les activitats humanes són el motor principal. En zones tropicals, aquest procés és especialment alarmant perquè compromet els pulmons verds del planeta i les fonts de recursos vitals per a milions de persones.

Les causes principals son les activitats humanes. Desforestació intensiva: La tala d’arbres per obtenir fusta o expandir l’agricultura deixa el sòl exposat a l’erosió. Agricultura no sostenible: Monocultius i falta de rotació de cultius esgoten els nutrients del sòl. Sobre pasturatge: La presència excessiva de bestiar compacte el sòl, dificultant la regeneració vegetal. Expansió urbana: La construcció de nuclis urbans en zones vulnerables altera l’equilibri natural. Gestió inadequada de l’aigua: L’extracció massiva d’aigua subterrània o el mal ús del reg pot provocar salinització i sequera.

Factors naturals. Canvi climàtic: Augment de temperatures i irregularitat en les pluges intensifiquen les condicions de sequera. Fenòmens meteorològics extrems: Com les tempestes de sorra, que poden afectar zones tropicals degradades.

Zones tropicals afectades. Tot i que la desertificació s’associa amb deserts, diversos punts tropicals pateixen els seus efectes devastadors: El Sahel africà: A cavall entre el desert del Sàhara i la sabana tropical, ha perdut gran part de la seva vegetació per l’agricultura intensiva i la pressió demogràfica La selva Amazònica: En zones del Brasil, la desforestació per ramaderia i agricultura ha transformat ecosistemes rics en terreny degradat. Sud-est asiàtic: En països com Indonèsia, Cambodja i Laos, la tala massiva per producció d’oli de palma ha erosionat el sòl tropical. Nord d’Austràlia: El sobrepastoreig, juntament amb sequeres prolongades, ha fet retrocedir la coberta vegetal. Zones prop del Mar d’Aral: Tot i no ser tropicals estrictes, exemplifiquen els efectes del mal ús de l’aigua en ecosistemes fràgils.

Impactes ecològics i socials: La desertificació genera un efecte cascada que afecta tant el medi ambient com les comunitats: Pèrdua de fertilitat del sòl: La manca de nutrients dificulta el creixement de cultius i vegetació nativa. Erosió accelerada: La pluja, cada cop més irregular, arrasa el sòl sense protecció vegetal. Reducció de biodiversitat: Espècies vegetals i animals desapareixen quan es perd l'hàbitat.

Èxode rural: La manca de productivitat obliga les poblacions locals a abandonar les terres, provocant migracions massives. Conflictes per recursos: La competència per aigua i terres fèrtils pot desencadenar tensions socials.

Solucions per prevenir i revertir la desertificació: Malgrat la gravetat del problema, existeixen estratègies efectives per fer front a la desertificació, especialment si s’implementen amb participació comunitària.

Solucions ecològiques: Reforestació: Plantar arbres autòctons ajuda a estabilitzar el sòl i recuperar el cicle hidrològic. Agricultura regenerativa: Tècniques com la sembra directa, la rotació de cultius i el compostatge reforcen la salut del sòl. Gestió eficient de l’aigua: Sistemes de reg per degoteig i recuperació d’aigua de pluja minimitzen el consum hídric. Barreres vegetals i terrasses: Eviten l’erosió i permeten la regeneració natural. Tecnologia de monitoratge: Drons, satèl·lits i sensors permeten detectar àrees vulnerables a temps.

Accions socials i polítiques: Educació ambiental: Formar agricultors i habitants en pràctiques sostenibles crea consciència. Plans nacionals: Molts països han creat estratègies per restaurar terres degradades (com Espanya entre 2025–2028). Incentius econòmics: Subvencions a pràctiques sostenibles fomenten el canvi. Participació comunitària: Quan les solucions es dissenyen de forma col·lectiva, tenen més èxit.

Cap a un futur verd: La lluita contra la desertificació en zones tropicals no és només una qüestió ecològica, sinó també social, política i cultural. Protegir el sòl és protegir la vida: la dels ecosistemes, la de les persones, i la del planeta. Si les comunitats, governs i entitats treballen de forma coordinada, encara som a temps de revertir la degradació i recuperar l’equilibri.

Pere Castells Teulats

SEGÜENT